“Sometimes you have to forget what’s gone, appreciate what still remains, and look forward to what’s coming next”

Perquè moltes vegades no te’n dons compte però aquesta frase és un gran consell, que cal posar en pràctica en moments que et sents encallat en un punt sense sortida. Hi ha infinits moments del passat que ens marquen, ens fan ser qui som, no oblidem i els tenim presents, més del que potser caldria. A vegades s’ha d’oblidar el que ha passat, sinó mai podràs gaudir al 100% del que et succeeix ara, el que et regala la vida en aquests moments; sí, és important recordar el passat, però ho és molt més viure el present i saber que et queda un futur ple de noves emocions i sorpreses.

És cert que som el que hem viscut, les nostres experiències, les nostres vivències, la cultura en que estem submergits, el que ens han ensenyat, el nostre entorn... tot això és el que ens cultiva i el que ens fa créixer i ens marca qui som. Però sempre estarem sotmesos al canvi, perquè la vida no és un cicle tancat, tot està en constant moviment, tot es modifica, es transforma. I nosaltres canviem amb les circumstancies, amb el pas del temps. Però no és pas el temps el que ens canvia sinó el que vivim, el que aprenem, les coses noves que veiem, els diferents punts de vista. Perquè les persones naixem i creixem vivint en unes certes circumstàncies, creient uns principis, envoltats d’una cultura concreta... per això en certa manera pensem de la manera que pensem, però al llarg de la nostra vida coneixem diferents formes de viure, diferents mons i cultures. Això ens fa veure les coses diferents, perquè no hi ha res que no pugui canviar, no és que estiguem equivocats, sols que hi ha infinites maneres de viure i veure les coses. I això et fa créixer, et canvia i t’enriqueix.

No ens hem de quedar amb el que tenim a l’abast, hem d’anar més enllà i descobrir totes les veritats que encara ens queden per descobrir.

Indigna't i digues prou!

Com pot ser que hi hagi gent que se’n rigui de les desgràcies dels altres? Que es mofin i desitgin el pitjor? Alt Empordà crema i els fatxes espanyols volen que tots els catalans es cremin... com no volen que així no vulguem la independència? Com no entenen que no ens sentim d’aquest país?

Cada vegada em fa més vergonya que als catalans ens diguin espanyols, que ens diguin que formem part d’Espanya, que formem part d’un país que ens insulta, ens critica, ens vol agenollats amb la mirada avall, ens vol cremats! Jo dic prou! Prou de menyspreus, prou de humiliacions, Catalunya ha de tenir el dret de ser lliure i independent, ara més que mai!

Llavors no entenen perquè som independentistes i no ens sentim part d’Espanya, com podem fer-ho si els del costat no ens hi volen? Si riuen a la nostra cara d’una catàstrofe com aquesta? Indignant, trist i cruel. Riuen de boscos cremats, de vides perdudes, d’animals tancats sense poder sortir i morts cremats, de cases cremades, persones que s’han quedat sense la seva llar, de bombers i voluntaris que arrisquen la seva vida per poder aturar el foc... no és penós? Jo no vull formar part d’un país així. No considero persones a les que són capaces de riure’s d’una cosa així.

L’únic que puc i vull dir és gràcies a totes aquelles persones que lluiten i ajuden contra el foc arriscant-ho tot. Si no fos per persones així el món seria un lloc trist i mesquí.