Una experiència més que m’enriqueix i em fa veure una cara més de la nostra
societat.
Vaig fer de voluntària a una llar per a persones amb paràlisi cerebral. La
veritat no tenia ni idea de com seria, ni com hi tractaria. En la societat en
què vivim no hi ha espai per conviure, tractar i conèixer persones amb
discapacitat, diferents a nosaltres. Sabem que hi són, però no hi estem en
contacte, és com si les amaguessin perquè no molestin a la resta de gent.
Després és normal que quan fas un voluntariat com aquest i acompanyes a
gent d’excursió per les fires de Girona i portes a una persona amb cadira de
rodes, la gent se’t quedi mirant i els nens s’ho mirin com una cosa ben
estranya. No hauria de ser així, les persones amb paràlisi cerebral o persones
amb discapacitat intel·lectual, en definitiva, persones amb necessitats
diferents, haurien de forma part d’igual manera a la societat que la resta de
persones “normals” i fos ben normal veure-les passejar per unes fires.
Vaig compartir l’experiència amb una noia que no em parava de somriure. No
es comunicava amb mi parlant, però tot i així vaig sentir que d’alguna manera
es comunicava amb mi. Jo la portava amb la cadira de rodes i li anava parlant
de tant en tant. Ella feia algun soroll o de tant en tant tirava el cap amunt
per mirar-me i es quedava una estona fixant els seus ulls als meus i llavors
somreia. Jo li tornava el somriure i sabia que era la seva manera de dir-me que
m’escoltava i que estava contenta.
Animaria a tothom a viure una experiència com aquesta, a conèixer una altra
realitat que és present i existeix. A entendre que tots som persones i no podem
gira la cara quan les coses són diferents o no les entenem. Allò desconegut ens
fa por i ho rebutgem, la nostra societat ens ha ensenyat així.
