La mà que m'ha acaronat.
La mà que ha aixugat tantes de les meves llàgrimes.
La mà que m'ha aixecat tantes vegades.
La mà que m'ha acompanyat, guiat i m'ha deixat anar quan estava llesta.

Ara reposa, cansada, sobra la meva i l'acaricio amb la tendresa que sempre ha tingut per mi.

T'.

Plores

Plores,

Sense motiu, sense esforç.

Plores,

Amb ganes, amb ràbia.

Plores,

Per desfogar-te, per entendre´t.

Plores,

Perquè toca, perquè ho necessites.

Plores,

Com mai ho havies fet, com un mar rebel.

Plores,

i de mica en mica, la ferida cicatritza.

Aprèn a entendre’t, a escoltar-te, a estimar-te.

Neguit.

Una opressió al pit.

Sento que alguna cosa no rutlla, però a vegades és difícil saber el què, i continues fent, dia a dia, sentint-te estranya dins del teu cos. Fins que un dia esclates, i plores, les llàgrimes cauen sense esforç, sense avis. Plores, sense saber ben bé com, sense saber ben bé perquè.

I te’n adones que no pots més, poses fre i t’escoltes.

T’escoltes sense barreres, sense jutjar, acceptes els sentiments i emocions que arriben o que ja hi eren i ignoraves.

Aprèn a entendre’t, a escoltar-te, a estimar-te.

Només així som capaços de reinventar-nos, de somriure, de ser feliç amb tu i amb els altres.

Hi ha dies que són com el cel ennuvolat que està a punt de deixar anar la pluja; i em sento freda, entumida.

És llavors quan més necessito la teva abraçada. Aquella que em fa de refugi, on el teu cos em serveix d'amagatall i sento que em puc deixar anar que sempre em sostendràs mentre em desfaig, a poc a poc, dins dels teus braços.

I tu i jo com abelles que cerquen el dolç nèctar en un mar de flors. Volant de pètal a pètal, embriagats d’aquest anhel que ens consumeix però que alhora ens fa viure. I no puc més que sentir el foc que naix, el foc que córrer per les venes i crema qualsevol rastre de dolor.

Il·lustració: Sandra de la Cruz

I així, tranquil·lament, s’escapa una nota d'entre les cordes d'una guitarra esquerdada, una guitarra que ja ha explicat i viscut mil i un contes a través de les seves cançons.
 

Uns dits avergonyits, intenten tocar una melodia mentre els nens i nenes, al seu voltant, semblen córrer aliens a la música tímida que ressona i surt de la caixa de la guitarra. Les notes es van submergint dins el murmuri de rialles i crits d'aquells qui juguen.

I jo, absorbint tot el que succeeix en aquest petit instant, capturo en una fotografia aquest moment, per a mi, ple de màgia.

Sento vergonya,

De les amenaces, repressió i violència cap a un poble on la seva veu s'empresona.

Sento tristesa,

De la incomprensió, por i negació a un poble humil que lluita amb fermesa.

Sento esperança,

De la senzillesa, constància i amor d'un poble que no es cansa.

Sento urgència,

De llibertat, pau i solidaritat, aquest poble no es mereix cap sentencia.

Sentiments a flor de pell, sentiments que no podem evitar, que sentim amb intensitat quan no paren de trepitjar-nos i menysprear-nos. Però tot i les amenaces, la por, les porres, les bales de goma, el gas lacrimogen, les manilles, el 155, les mentides, les suspensions, les investigacions,... nosaltres seguirem sortint al carrer tots junts pacíficament per reclamar el que el poble es mereix, perquè l'1 d'octubre vam votar i la República Catalana tard o d'hora arribarà. Perquè tenim esperança, som un poble unit i que no té por!