Avui no puc evitar pensar en tu, de fet, ja fa uns quans dies que hi penso.
Quan s’acosten algunes dates és inevitable...
Vull que sàpigues que sóc feliç, realment molt feliç, que la vida em somriu
i em sorprèn però que et trobo a faltar i que sempre ho faré. Ja no m’envaeix
la tristor quan penso en tu i això m’agrada, encara que a vegades sigui un xic
difícil. Vull que sàpigues que aquí no t’oblidem, no t’oblido. No puc evitar
imaginar-me com series en els teus 23 anys, com seriem, com estaríem, què
compartiríem, què ens uniria,... les mil incògnites que ens vas deixar quan vas
marxar i que sempre es quedaran per respondre. Perquè és veritat; la mort s’emporta tot el que no va ser, però
nosaltres ens quedem amb el que vam tenir. I jo tinc el teu record, el tindré sempre
i escrivint és la manera que tinc per recordar-te, com si d’alguna manera t’arribés
el que escric i encara que sembli una tonteria em reconforta. Així que gràcies
pel que vam compartir i siguis on siguis, no t’oblidem.
