Avui la vida ha tornat a colpejar a una persona que no s’ho mereix... Sento
tanta impotència que no em surten ni les llàgrimes. Mai entendré per què a persones
com ella, que ho dóna tot a les altres persones, que sempre tindrà un somriure
per regalar i que en ella serà en l’última de pensar, han de patir d’aquesta
manera... Marta, t’estimo moltíssim i mai em cansaré de dir-t’ho; estarem al
teu costat pel que faci falta. Venen dies difícils però intentarem que el pes del dolor que sents es reparteixi, encara que sigui tan sols una mica, també cap a nosaltres, t’estimem!
En un dia com avui... sempre acabo pensant o escrivint d’ella, és
inevitable.
Hi ha moments a la vida que no saps com afrontar. Per a la majoria de gent
no seran gaires, per sort, jo tampoc n’he hagut de viure masses, de moment... Però
a vegades encara que no sigui un fet que et toca directament, hi ha algú prop
teu que si que ho viu i inevitablement et fa recordar...
És difícil també, perquè el dolor que expressa i li notes que sent, també
el vas sentir, d’alguna manera semblant, tu un dia i t’apodera la impotència de
no saber com consolar o ajudar a l’altre. L’impotència de saber que a vegades
la vida és una merda i prou, no hi ha cap més definició possible.
Cada vegada que hi penso em venen a la ment noves maneres per definir el
que se sent quan perds a algú. És com si t’arrenquessin una part de tu mateixa
sense previ avis ni permís, sense cap mirament. Perquè són les persones amb qui
convius les que van construint dia rere dia un xic de tu, et fan ser qui ets,
et fan adonar del què val la pena i què no, et fan viure i gaudir de la vida. I
quan és una part de tu qui marxa, que se’n va sense que hi puguis fer res, no
pots evitar perdre alguna cosa per sempre. Com dius adéu a algú que forma part
de tu? Si és que tens la oportunitat de dir adéu perquè a vegades no pots fer
ni tan sols això.
Al llarg de la vida perds a moltes persones, per la distància, pels canvis, per les etapes
que et porta la vida,... Però tens la oportunitat de “despedir-les” de veure
separar el camí que abans us unia. Però i quan el camí es talla de cop? Quan
aquella persona estava allà amb tu, com sempre i de sobte desapareix? És dur i
difícil, A vegades les coses passen sense
que puguis evitar-les encara que no entenguis el perquè, encara que no sigui
just, encara que sigui trist; passen i prou.
Tres anys sense tu, però sempre present en nosaltres. Ni la distància ni el
temps portaran mai a l’oblit.
“Since I was young, I have always known this: Life damages us, every one.
We can’t escape that damage. But now, I am also learning this: We can be
mended. We mend each other.”
