L'art d'ensenyar és l'art d'ajudar a descobrir (Mark Van Doren)

Cada vegada em sento més afortunada de poder estar cada dissabte compartint les hores amb uns nens i nenes que t’ensenyen tant… i és que quan les coses surten bé no hi ha res més gratificant com veure que les coses que preparem creen somriures. No hi ha res més bonic com veure com els teus nens creixen i maduren a cada curs, veure com es fan grans i notar el canvi en les seves accions. Com un any abans havies d’estar constantment renyant a aquell nen que anava sempre a la seva i en canvi ara ve súper feliç cau rere cau amb un canvi d’actitud que ens deixa amb la boca oberta.

No hi ha res més bonic com les abraçades de les teves nenes quan fa dies que no les veus, de les seves tonteries i de riure’s d’ells una mica, sense que se’n adonin massa. No hi ha res més bonic que les preguntes existencials que et fan un dia perquè si, i tu et quedes en blanc, sense saber què dir i et preguntes com se’ls acudeixen aquestes coses als nens que a vegades et fan cridar com una borde si, tu que mai t’enfades...!

No hi ha res més bonic com veure que aprenen dels seus errors, com veure que es disculpen i al final veuen que ho han fet malament i ho accepten. Perquè la vida és assaig i error. No hi ha res més bonic com tenir l’oportunitat de deixar el teu gra de sorra en ells, ajudar-los a descobrir el món i que aprenguin jugant i divertint-se. Però el regal més gran no és ensenyar, sinó adonar-se de les coses que aprens tu al llarg del curs, perquè són ells els que t’acaben ensenyant més. El meu regal d’aquest Nadal són tots ells i elles, són totes les rialles i tots els moments que em fan ser qui sóc avui.

Aquestes festes dono les gràcies per tot el que tinc i desitjo que tothom tingui alguna cosa per agrair. Hem d’aprendre a no demanar tant, sinó en donar més i valorar tot allò que et fa somriure cada dia.

Experiències

Una experiència més que m’enriqueix i em fa veure una cara més de la nostra societat.

Vaig fer de voluntària a una llar per a persones amb paràlisi cerebral. La veritat no tenia ni idea de com seria, ni com hi tractaria. En la societat en què vivim no hi ha espai per conviure, tractar i conèixer persones amb discapacitat, diferents a nosaltres. Sabem que hi són, però no hi estem en contacte, és com si les amaguessin perquè no molestin a la resta de gent.

Després és normal que quan fas un voluntariat com aquest i acompanyes a gent d’excursió per les fires de Girona i portes a una persona amb cadira de rodes, la gent se’t quedi mirant i els nens s’ho mirin com una cosa ben estranya. No hauria de ser així, les persones amb paràlisi cerebral o persones amb discapacitat intel·lectual, en definitiva, persones amb necessitats diferents, haurien de forma part d’igual manera a la societat que la resta de persones “normals” i fos ben normal veure-les passejar per unes fires.

Vaig compartir l’experiència amb una noia que no em parava de somriure. No es comunicava amb mi parlant, però tot i així vaig sentir que d’alguna manera es comunicava amb mi. Jo la portava amb la cadira de rodes i li anava parlant de tant en tant. Ella feia algun soroll o de tant en tant tirava el cap amunt per mirar-me i es quedava una estona fixant els seus ulls als meus i llavors somreia. Jo li tornava el somriure i sabia que era la seva manera de dir-me que m’escoltava i que estava contenta.

Animaria a tothom a viure una experiència com aquesta, a conèixer una altra realitat que és present i existeix. A entendre que tots som persones i no podem gira la cara quan les coses són diferents o no les entenem. Allò desconegut ens fa por i ho rebutgem, la nostra societat ens ha ensenyat així.

Mai havia estat tan nerviosa

Sento que havia d’escriure d’això... ja fa bastant que ha passat i els sentiments han tornat a la normalitat, tot ha tornat al seu lloc, com si no hagués passat. Però va passar i realment ara mateix la meva vida podria ser molt, molt diferent.

Una vegada em van preguntar quina era la meva gran por, no les típiques pors tontes que tothom té, sinó la por de veritat... No em va ser gaire difícil trobar-la, la meva gran por és perdre les persones a qui estimo. Suposo que és molt compartida, quan perds a persones molt importants per tu, perds una mica de tu mateixa és com si s’apagués una mica la teva llum. I m'espanta, m'espanta saber que no hi pots fer res i que arribarà un dia que hauré d'afrontar aquesta por.

Per això aquest estiu ha estat una mica estrany. Quan vaig saber que havien d’operar a la mare ho vaig acceptar bé perquè era una cosa necessària, però els nervis sempre estan allà. No havia estat tant nerviosa a la meva vida com aquell dia. Podria dir que no sabia què era estar nerviosa... o potser és que hi ha diferents tipus de nervis no ho sé. El que sé és que definitivament quan estàs nerviós per algú altre és menys suportable que quan ho estàs per tu mateix.

Sabíem que l’operació seria llarga i hauríem de tenir paciència... però quan portes més de 4 hores esperant saber notícies...

Podrien haver sortit malament moltes coses, avui podria no tenir mare o tenir-la d’una manera molt diferent a la que havia tingut fins ara... però per la raó que sigui les coses van sortir bé! I mai m’he sentit tant afortunada. Potser si que la setmana després de l’operació encara va ser un xic més difícil, ja que hi va haver alguna que altra complicació però ara, quan hi penso em sento tan afortunada...

La vida ens dóna regals i no podem desaprofitar-los, no podem fer com si res hagués passat. Hem de saber agrair aquests moments únics i aprofitar-los fins quan durin. Perquè la vida no sempre et fa somriure, a vegades et fa caure i és llavors quan has de recordar tots els moments bonics i feliços, és llavors quan has d’agrair tota la felicitat viscuda amb les persones que estimes.

I jo tinc molt per donar les gràcies, no estava preparada per dir adéu a una de les persones que més estimo en aquest món. Encara em queden masses coses per fer amb ella, masses coses que li voldré explicar, masses baralles, masses abraçades i petons, masses moments que compartirem, masses “t’estimo” per dir-li...

Creure és crear

"Si creus en els somnis, es faran realitat. Creure i crear són dues paraules que s'assemblen, i s'assemblen tant perquè en realitat estan molt molt a prop. Tan a prop que si creus, crees." 

Ho vaig llegir en un llibre, el món groc d’Albert Espinosa. Cada cop que ho llegeixo me’n convenço més, tot allò en que tu creus ho escampes al teu voltant, ho transmets, ho crees. Perquè si creus en quelcom és que estàs convençut que pot passar, el primer pas per aconseguir allò que vols és creure, creure que és possible. Si no creus en allò que anheles, en allò que vols, mai faràs que es faci realitat. A vegades només fa falta creure-t’ho perquè allò  es comenci a crear.

Un cop fet aquest pas, tot és més senzill. Potser la gent pensarà que no és ser realista, que dels somnis no es viu, que no pots viure en un món d’utopia i també et diran que posis els peus a terra i et deixis de somnis estúpids. I si els creus i segueixes el seu exemple acabaràs com ells. Sense somnis, vivint de la monotonia, vivint per sobreviure.

Perquè el somni és teu i no t’he l’has de deixar prendre, si mai ho intentes mai sabràs si és possible. Si vols viure el què somies has de començar somiant!

Teniu l’oportunitat d’escoltar-vos?

Penseu-hi. No valen els 5 o 10 minuts abans d’anar a dormir, ha de ser un temps sense preses que puguis dedicar-te només a tu. Per reflexionar amb allò que et preocupa o fa dies que et ronda pel cap i no trobes cap moment per pensar-hi, o simplement desconnectar i parar amb la rutina en què estem submergits.

Pau. Tranquil·litat. Instant d’harmonia.

Moments com aquests és quan deixo que els meus pensaments flueixin, tot allò que suprimeixo quan estic fent feina o quan estic amb altra gent i això em porta a fer altres coses i, per tant, deixo per més tard. Ara estic per mi. Sento l’escalfo del sol al meu cos, el vent suau m’alleuja la calor... veig com la gent camina pel carrer, uns amb tranquil·litat, d’altres amb preses, més dels segons que dels primers.

No és més senzill anar a poc a poc? No et canses, deixes que el teu cos et guiï tranquil·lament, no et perds les petites coses que et roben un somriure. La vida a poc a poc es gaudeix més. Difrutant del moment, d’allò que et porta la vida en aquell precís instant. Perquè allò que vius ara no ho podràs deixar per més endavant, a la vida no es pot posar pausa. El que et perdis avui, demà ja no tornarà.

“Només hi ha dues coses que podem perdre: El temps i la vida. La segona és inevitable, la primera imperdonable.”

24/04/2013

Avui la vida ha tornat a colpejar a una persona que no s’ho mereix... Sento tanta impotència que no em surten ni les llàgrimes. Mai entendré per què a persones com ella, que ho dóna tot a les altres persones, que sempre tindrà un somriure per regalar i que en ella serà en l’última de pensar, han de patir d’aquesta manera... Marta, t’estimo moltíssim i mai em cansaré de dir-t’ho; estarem al teu costat pel que faci falta. Venen dies difícils però intentarem que el pes del dolor que sents es reparteixi, encara que sigui tan sols una mica, també cap a nosaltres, t’estimem!

En un dia com avui... sempre acabo pensant o escrivint d’ella, és inevitable.

Hi ha moments a la vida que no saps com afrontar. Per a la majoria de gent no seran gaires, per sort, jo tampoc n’he hagut de viure masses, de moment... Però a vegades encara que no sigui un fet que et toca directament, hi ha algú prop teu que si que ho viu i inevitablement et fa recordar...

És difícil també, perquè el dolor que expressa i li notes que sent, també el vas sentir, d’alguna manera semblant, tu un dia i t’apodera la impotència de no saber com consolar o ajudar a l’altre. L’impotència de saber que a vegades la vida és una merda i prou, no hi ha cap més definició possible.

Cada vegada que hi penso em venen a la ment noves maneres per definir el que se sent quan perds a algú. És com si t’arrenquessin una part de tu mateixa sense previ avis ni permís, sense cap mirament. Perquè són les persones amb qui convius les que van construint dia rere dia un xic de tu, et fan ser qui ets, et fan adonar del què val la pena i què no, et fan viure i gaudir de la vida. I quan és una part de tu qui marxa, que se’n va sense que hi puguis fer res, no pots evitar perdre alguna cosa per sempre. Com dius adéu a algú que forma part de tu? Si és que tens la oportunitat de dir adéu perquè a vegades no pots fer ni tan sols això.

Al llarg de la vida perds a moltes persones, per la distància, pels canvis, per les etapes que et porta la vida,... Però tens la oportunitat de “despedir-les” de veure separar el camí que abans us unia. Però i quan el camí es talla de cop? Quan aquella persona estava allà amb tu, com sempre i de sobte desapareix? És dur i difícil, A vegades les coses passen sense que puguis evitar-les encara que no entenguis el perquè, encara que no sigui just, encara que sigui trist; passen i prou.

Tres anys sense tu, però sempre present en nosaltres. Ni la distància ni el temps portaran mai a l’oblit.

“Since I was young, I have always known this: Life damages us, every one. We can’t escape that damage. But now, I am also learning this: We can be mended. We mend each other.”

“No veiem les coses tal com són, sinó tal com som.” Anthony de Mello

Quina és la realitat? Cadascú veu la vida a través dels seus ulls i tot el que veiem i coneixem ho interpretem en funció de com som, d’allò que coneixem, del què creiem que és la vida, del què creiem com a cert i verdader.

Moltes vegades m’he preguntat com veuria el món una altra persona diferent a mi. Encara que sigui per exemple, la meva germana. Amb ella comparteixo moltes experiències, vivències i fins i tot el com ens han ensenyat les coses. Tot i això, estic segura que interpreta coses de la vida de maneres molt diferents a la meva, crec que encara em queden moltes coses per descobrir d’ella tot i que és la meva germana bessona i he conviscut infinites hores amb ella. Així doncs algú completament aliè a mi com sent, com experimenta la vida? La subjectivitat, els sentiments, les emocions, el passat, allò que t’ha marcat, el què creus que és important a la vida, les petites coses que et fan ser feliç, les creences, el lloc on vius... són totes aquestes coses i moltíssimes més les que ens fan veure la vida d’una manera o altre.

Per això cada persona és diferent i especial. Crec que no es pot conèixer algú al 100% perquè de fet, el mires i el coneixes a partir del que ets tu, sense poder evitar-ho et crees una imatge d’aquella persona, de com és i l’interpretes segons els teus judicis. Crec que tots hauríem d’aprendre i ser conscients que l’altre és diferent a tu i que no pots jutjar els seus actes amb el que creus tu que ha pogut pensar. Si aprenguéssim a escoltar i a intentar entendre més a les persones ens barallaríem menys i ens estimaríem més.