Mai havia estat tan nerviosa

Sento que havia d’escriure d’això... ja fa bastant que ha passat i els sentiments han tornat a la normalitat, tot ha tornat al seu lloc, com si no hagués passat. Però va passar i realment ara mateix la meva vida podria ser molt, molt diferent.

Una vegada em van preguntar quina era la meva gran por, no les típiques pors tontes que tothom té, sinó la por de veritat... No em va ser gaire difícil trobar-la, la meva gran por és perdre les persones a qui estimo. Suposo que és molt compartida, quan perds a persones molt importants per tu, perds una mica de tu mateixa és com si s’apagués una mica la teva llum. I m'espanta, m'espanta saber que no hi pots fer res i que arribarà un dia que hauré d'afrontar aquesta por.

Per això aquest estiu ha estat una mica estrany. Quan vaig saber que havien d’operar a la mare ho vaig acceptar bé perquè era una cosa necessària, però els nervis sempre estan allà. No havia estat tant nerviosa a la meva vida com aquell dia. Podria dir que no sabia què era estar nerviosa... o potser és que hi ha diferents tipus de nervis no ho sé. El que sé és que definitivament quan estàs nerviós per algú altre és menys suportable que quan ho estàs per tu mateix.

Sabíem que l’operació seria llarga i hauríem de tenir paciència... però quan portes més de 4 hores esperant saber notícies...

Podrien haver sortit malament moltes coses, avui podria no tenir mare o tenir-la d’una manera molt diferent a la que havia tingut fins ara... però per la raó que sigui les coses van sortir bé! I mai m’he sentit tant afortunada. Potser si que la setmana després de l’operació encara va ser un xic més difícil, ja que hi va haver alguna que altra complicació però ara, quan hi penso em sento tan afortunada...

La vida ens dóna regals i no podem desaprofitar-los, no podem fer com si res hagués passat. Hem de saber agrair aquests moments únics i aprofitar-los fins quan durin. Perquè la vida no sempre et fa somriure, a vegades et fa caure i és llavors quan has de recordar tots els moments bonics i feliços, és llavors quan has d’agrair tota la felicitat viscuda amb les persones que estimes.

I jo tinc molt per donar les gràcies, no estava preparada per dir adéu a una de les persones que més estimo en aquest món. Encara em queden masses coses per fer amb ella, masses coses que li voldré explicar, masses baralles, masses abraçades i petons, masses moments que compartirem, masses “t’estimo” per dir-li...