Records que no et deixen dormir...

I ja hi torno, les 0:45 no puc dormir. Em venen al cap records dolorosos, aquell dia en que tot va ser diferent. I dono voltes al llit, tinc la seva imatge al cap, la veig a ella que riu, a ella amb els guants de boxa, a ella amb el fulard, a ella somrient, a ella estirada, quieta amb els ulls closos com si estigués dormint plàcidament...

Recordo aquell dia com si fos ahir i sembla mentida que d’aquí a no tan farà dos anys! Sospiro, intento relaxar-me, canvio de posició... una trucada, la trucada que ho va canviar tot, cares llargues, una mala noticia, sabia que era una mala noticia, però quina? Això ja no m’ho podia imaginar. Llavors van venir les llàgrimes, que no paraven de recórrer les meves galtes sense que ho pogués evitar.

M’aparto els cabells de la cara, intento no pensar-hi, intento no pensar en res... però no puc. I tinc por, por que algun dia s’esvaeixi el seu somriure de la meva ment, por que se’m oblidin els seus ulls, por que no pugui recordar els moments que vam passar juntes...

No vull, no la vull oblidar, sento que si ho fes perdria una cosa molt important, no la puc oblidar i no vull. No és dolent no? Que no la vulgui oblidar? No és com si m’aferrés al seu record, que en part si, però tampoc visc ofegada en el passat. A vegades sento la necessitat de pensar en ella. I ara m’ha vingut al cap, sense que ho pogués evitar i per això escric, per buidar el que sento, igualment tampoc podia dormir... i almenys així em calmo, em relaxo és la meva manera d’expressar-ho, perquè potser no em surten les llàgrimes i tampoc em posaré a explicar-ho a algú, perquè quan en parlo amb algú sento com si fes llàstima o sento com si es sentissin incòmodes... no ho se, potser són paranoies meves, és igual.

A més sento que la gent es pensa que no n’has de tornar a parlar més, que si, va passar, però ara ha quedat en el passar i no se’n pot tornar a parlar. Però i si vull parlar-ne? I si vull recordar-la? No puc? Que la recordi ja vol dir que no ho he superat i que per tant l’haig d’oblidar? No, no ho crec.

L’Ana era una persona única, amb un somriure preciós amb una alegria que encomanava... i per molt poca cosa que sembli no em puc creure que he escrit “l’Ana era... ERA i no, és...” a vegades encara se’m fa difícil pensar que no la tornaré a veure. T’estimo i et recordaré sempre.

Descobreix petites coses que sempre han estat a dintre teu. Que el valor no és tenir-les, ja que tothom les té, el valor és trobar-les.

A la majoria de les persones els importa molt la relació amb els altres, l’amistat, poder compartir i conèixer com és l’altre, confiar, estimar... llavors et toca a tu obrir-te i mostrar-te com ets. Però realment sabem com som? Ens coneixem a nosaltres mateixos? Moltes vegades ho volem saber i conèixer tot dels altres i ni tan sols sabem qui som, què ens preocupa, què ens fa por i què ens guardem dins.

Ens creiem que ho sabem tot dels altres, opinem, volem solucionar els seus problemes, critiquem... però i els nostres problemes? Sabem com afrontar-los?

Estudiant psicologia he après que per poder ajudar a les altres persones cal primer conèixer-te a tu mateix. No pots pretendre ajudar a una persona, escoltar els seus problemes, entendre què sent, si primer no saps ni escoltar-te a tu mateix. L’auto coneixença és la base principal per poder estar bé amb els altres, si no estàs bé amb tu mateix no ho podràs està amb la resta. Com també és molt important l’autoestima, acceptar els teus defectes i veure les teves virtuts i fins i tot adonar-te d’allò que no t’agrada de tu mateix i canviar-ho, perquè les persones podem canviar si volem.

“La major dificultat que tenim a l’hora de canviar som nosaltres mateixos.”

“Sometimes you have to forget what’s gone, appreciate what still remains, and look forward to what’s coming next”

Perquè moltes vegades no te’n dons compte però aquesta frase és un gran consell, que cal posar en pràctica en moments que et sents encallat en un punt sense sortida. Hi ha infinits moments del passat que ens marquen, ens fan ser qui som, no oblidem i els tenim presents, més del que potser caldria. A vegades s’ha d’oblidar el que ha passat, sinó mai podràs gaudir al 100% del que et succeeix ara, el que et regala la vida en aquests moments; sí, és important recordar el passat, però ho és molt més viure el present i saber que et queda un futur ple de noves emocions i sorpreses.

És cert que som el que hem viscut, les nostres experiències, les nostres vivències, la cultura en que estem submergits, el que ens han ensenyat, el nostre entorn... tot això és el que ens cultiva i el que ens fa créixer i ens marca qui som. Però sempre estarem sotmesos al canvi, perquè la vida no és un cicle tancat, tot està en constant moviment, tot es modifica, es transforma. I nosaltres canviem amb les circumstancies, amb el pas del temps. Però no és pas el temps el que ens canvia sinó el que vivim, el que aprenem, les coses noves que veiem, els diferents punts de vista. Perquè les persones naixem i creixem vivint en unes certes circumstàncies, creient uns principis, envoltats d’una cultura concreta... per això en certa manera pensem de la manera que pensem, però al llarg de la nostra vida coneixem diferents formes de viure, diferents mons i cultures. Això ens fa veure les coses diferents, perquè no hi ha res que no pugui canviar, no és que estiguem equivocats, sols que hi ha infinites maneres de viure i veure les coses. I això et fa créixer, et canvia i t’enriqueix.

No ens hem de quedar amb el que tenim a l’abast, hem d’anar més enllà i descobrir totes les veritats que encara ens queden per descobrir.

Indigna't i digues prou!

Com pot ser que hi hagi gent que se’n rigui de les desgràcies dels altres? Que es mofin i desitgin el pitjor? Alt Empordà crema i els fatxes espanyols volen que tots els catalans es cremin... com no volen que així no vulguem la independència? Com no entenen que no ens sentim d’aquest país?

Cada vegada em fa més vergonya que als catalans ens diguin espanyols, que ens diguin que formem part d’Espanya, que formem part d’un país que ens insulta, ens critica, ens vol agenollats amb la mirada avall, ens vol cremats! Jo dic prou! Prou de menyspreus, prou de humiliacions, Catalunya ha de tenir el dret de ser lliure i independent, ara més que mai!

Llavors no entenen perquè som independentistes i no ens sentim part d’Espanya, com podem fer-ho si els del costat no ens hi volen? Si riuen a la nostra cara d’una catàstrofe com aquesta? Indignant, trist i cruel. Riuen de boscos cremats, de vides perdudes, d’animals tancats sense poder sortir i morts cremats, de cases cremades, persones que s’han quedat sense la seva llar, de bombers i voluntaris que arrisquen la seva vida per poder aturar el foc... no és penós? Jo no vull formar part d’un país així. No considero persones a les que són capaces de riure’s d’una cosa així.

L’únic que puc i vull dir és gràcies a totes aquelles persones que lluiten i ajuden contra el foc arriscant-ho tot. Si no fos per persones així el món seria un lloc trist i mesquí.

Cicatrius

Tothom té cicatrius. No es pot evitar, formen part de la vida. Marques de quelcom dolorós, d’alguna cosa profunda, inesperada. Potser a simple vista no es veuen i mires d’ocultar-ho, però no sempre és tan fàcil.

Les cicatrius són canvis, un punt i apart. Moments que t’han fet canviar, que t’han fet veure les coses des d’una altra perspectiva. I saps que des del moment que et canvien mai les podràs esborrar, que a partir d’aquell instant formaran part de tu per sempre més.

Hi ha coses de les que no parlem i fem com si res, tan sols aguantem el somriure. Preferim amagar-ho com si no existís, com si fos dolent dir-ho, treure-ho de dins. I això ens fa més mal perquè és com un verí que ens va podrint a poc a poc per dins, tan lentament que potser no te’n adones però al llarg del temps ja no ets ni tu mateix, no et reconeixes al mirall, la teva mirada no transmet res, el teu somriure és fals i les teves paraules són fredes com el gel. Llavors alguna cosa es mou dins teu, sents que si no ho dius ara, si no fas alguna cosa per canviar et trencaràs per dins i després serà massa tard. Ja no hi haurà marxa enrere, i és quan et perds a tu mateix.

Intentes no perdre el cap, però mai t’havies sentit així tan sol, tan espantat. Coses que no entens, ets sents perdut i indefens. No saps com actuar, com reaccionar. Perquè el dolor no s’entén, no s’explica, només se sent, és inevitable. No és a les nostres mans evitar el dolor, no el podem esquivar, no podem ignorar-lo, forma part de la vida. El que sí és a les nostres mans és com reaccionar, com afrontar aquest sentiment. Pots enfonsar-te, tancar-te en tu mateix i caure en un pou sense fons, entrar en un cicle viciós d’autocompació i sofriment; o bé canviar de perspectiva. Moltes vegades quan les coses són difícils d’afrontar i sents que t’enfonses i no pots fer res per evitar-ho, necessites canviar de perspectiva, allunyar-te de la situació, fer un canvi de pensament i intentar canviar de punt de vista, potser llavors veuràs les coses més clares. Si bé sentiràs la pena igualment però pots tirar endavant, repenjar-te ens els que intenten ajudar-te, intentar madurar, treure alguna cosa d’aquest dolor, fer-te més fort i seguir amb la teva vida.

Perquè el dolor no el podrem evitar mai, la vida és una suma de penes i felicitats, d’entrebancs i portes obertes, de llàgrimes i somriures. Sempre quedaran les cicatrius, com marques de guerra, però val més tancar la ferida que deixar que sagni.

Màgia

Plou, les gotes cauen amb força i colpegen el terra i les teulades de les cases. Des de l’habitació veig com la pluja ho va mullant tot i escolto el seu so que em ressona a les orelles. Tinc la sensació que el temps no passa, que m’he quedat estancada en aquest moment. Veig com la gent que abans caminava tranquil·la pels carrers comença a córrer buscant aixopluc. El veí que abans gaudia de la seva hamaca al jardí, ara s’afanya a entrar a casa i a tancar les finestres. En canvi, jo, surto a fora i respiro profundament, m’encanta la olor de la pluja. Algunes gotes em mullen la pell seca i sento com un tro s’apodera del silenci, somric. No heu sentit mai com la pau s’apodera del vostre cos i els pensaments s’esfumen de la vostre ment? Màgia, és així com me l’imagino que se sent, senzilla i fantàstica. Com una cosa insignificant que pot arribar a ser immensament bella. Una bellesa neta, pura, natural. Sense ser artificial, sense buscar-ho ni imitar-ho. La pluja em transmet pau, com si m'enviés un missatge, un missatge dolç, d'amor, d'amistat. Un missatge que em purifica i em renova. A vegades només cal disfrutar d’instants com aquest per sentir-te afortunada, només gaudir d’un moment així... un instant perfecte. 

 

Per què escrivim?

“The need of write comes from the need to make sense of one's life and discover one's usefulness”

Escric perquè així reflexiono sobre la vida, sobre el què em passa. Escric perquè a vegades és la única manera de treure el que s’encalla dins meu. Escric per entendre’m a mi mateixa. Escric per desfogar-me. Escric per imaginar i crear. Escric per desconnectar... Escriure em calma, em fa oblidar el que m’envolta. Per mi escriure és com una via d’escapament, un altre món. Només sóc jo i el que en aquell moment em volta pel cap, el que m’angoixa, em preocupa o em fa feliç. No penso el que escric, simplement deixo que les meves mans es moguin per sobre el teclat, les deixo fins que l’últim pensament del meu cap ha quedat plasmat en paraules.

Moltes vegades però, no és fàcil expressar en paraules el que sents, el que penses. És com si faltessin paraules, adjectius, expressions per dir el que vols. T’encalles i no saps com continuar, què fer dels fils embolicats de pensaments que et ballen dins el cap. No hi ha una solució, una recepta màgica que et faci venir la inspiració. L’únic que puc fer és deixar-ho i esperar a que em tornin les paraules adequades que em deixin expressar el que verdaderament vull. Llavors quan els teus pensaments prenen forma i els llegeixes és com llegir-te a tu mateixa, conèixer el teu interior. Per això quan llegeixes et trasllades en un món paral·lel, un món creat per una altra persona, un món d’algú altre que ho comparteix amb tu i això és meravellós. 

I don't want this moment to ever end...

No heu volgut mai parar el temps? Fer que les busques del rellotge es parin i que el temps deixi de corre? Vivim en un món on no tenim temps per gaudir del present, de la vida. Tenim el dia a dia organitzat, minut a minut, sense temps per errors ni imprevistos, tot programat. I si un dia vull deixar de corre? Aturar-me, deixar que el món continuï a la seva velocitat desorbitada i quedar-me en un punt mort on el temps no sigui important, on no existeixin les presses, on realment siguem conscients de la nostra vida i pugem viure-la sense tantes preocupacions. Simplement aturar-se i mirar el que ens envolta. No veure-ho i passar de llarg, sinó mirar, observar, explorar, conèixer... moltes vegades per voler anar tan ràpid ens perdem lo bonic de les coses, ens perdem la bellesa de la vida. Tan sols ens quedem amb allò superficial i fàcil. Però siguem realistes, la vida és complexa i a vegades difícil però això no ens ha de fer anar enrere sinó tot el contrari! Els reptes ens han de fer forts i veurem llavors que al final de cada entrebanc, la vida ens regala coses meravelloses.

I perquè no podem jugar a ser feliços? I no conformar-se en la monotonia, resignar-se en estar bé. Però què és estar bé? Simplement seguir el dia a dia, sentir-se normal, fent les coses que s’han de fer... Jo no vull estar bé! jo vull estar genial, feliç, amb aquella sensació de poder-ho fer tot, quan sents que res et pot vèncer, que res és més fort que tu. Així és com hauríem de voler estar, és com hauríem d’estar! Voler viure intensament el dia a dia i voler descobrir, conèixer, provar... sense estancar-nos; que hi ha mil coses per fer i tot és possible! Noves emocions per viure i conviure, nous reptes, noves esperances. El món no s’acaba quan allò que volies no et surt bé. Les coses moltes vegades no surten com t’esperes però has de recordar tot allò que ha sortit millor del que t’esperaves, allò que en pensar-hi et fa somriure i et fa voler repetir coses com aquella. Perquè sempre hi hauran noves oportunitats. Sempre hi haurà sorpreses i moments inoblidables.

La qüestió no és esperar a que aquests moments arribin, sinó crear-ne de nous! Perquè ets tu qui crea la seva vida i ets tu qui marca el teu destí. Recorda: si no ets tu qui s’atreveix a canviar les coses, qui ho farà?

Noves experiències

Ser cap, un canvi, un nou pas.

Els canvis espanten perquè són nous, diferents, desconeguts... però motiven,  t’ajuden a créixer.

Sempre havia estat a l’alta banda, des de ben petiteta. Anant al cau de 4 a 6, fer activitats que t’havien preparat els caps, jocs, anar de sortida, excursions, campaments... i a mida que et feies gran i passaves d’unitat, t’adonaves una mica més del què era ser escolta, aprenies un munt de coses i sobretot creaves experiències i records que enlloc més podries haver fet. T’unies amb els de la teva unitat, creaves vincles forts i sincers.

Un cop a l’altre cantó és quan t’adones de veritat de tota la feina que comporta ser cap i de tot allò que havien fet els teus caps per tu quan eres una nena. Llavors et preguntes perquè ser cap? si comporta més feina, responsabilitat, compromís, reunions... Dons sí, encara amb més raó. Ara tinc la oportunitat de transmetre a ells tot el que he viscut i tot el què he après gràcies a l’escoltisme, de fer-los-hi veure lo bonic que es pot viure, tinc la oportunitat de ser un model pels nens, de veure’ls créixer, i sobretot d’omplir-me de tot allò que ells em donin. M’agradaria que ells puguin sentir i viure experiències com les que he viscut jo, que m’han fet créixer i m’han fet ser la persona que sóc ara.

Un pas més, una altra perspectiva.

De sortida. Agafar el tren, sortir de manlleu, intercanvi amb un altre cau, més nens... ho prepares tot perquè vagi sobre rodes, perquè s’ho passin bé, perquè quan tornin a casa expliquin amb entusiasme als seus pares tot al que han fet aquell dia. Preparar activitats pensant en ells i després veure com tot funciona, com s’ho passen bé, com es motiven i s’engresquen en l’activitat que TU has perpetrat i tot surt encara millor del que esperaves! És una sensació meravellosa, veure que el que fas funciona i val la pena. Veure que riuen i comparteixen amb els altres nens. Veure’t a tu mateix en ells quan eres tu aquella nena que juga i riu.

Un nou pas, noves experiències, noves il·lusions.

La felicitat?

La felicitat a la nostre societat s’associa als resultats, no sabem ser feliços, la gent no sap veure el que té. Només ens centrem en el que no tenim. Així dons com que mai obtenim els resultats que esperem de la vida ja no serem mai feliços?

No hauríem de pensar en tot allò que no tenim i que d’altres si tenen, perquè llavors mai podrem ser feliços. Hem d’estar contents amb tot el que tenim, donar gràcies per poder gaudir de tot allò del que podem difrutar, de les coses del dia a dia. Són les petites coses les que en realitat ens fan ser feliços.

Què seria de la nostra felicitat sense les notes que et trobes de bon dia quan et lleves, o de la forta abraçada dels amics quan fa dies que no et veus, o d’aquells atacs de riure que et fan venir mal de panxa, o d’aquella mirada còmplice amb el teu millor amic i saber que esteu pensant el mateix, o el bellugueig frenètic d’alegria del teu gos quan et veu, o un t’estimo de la mare...

La felicitat és la capacitat de saber si estàs bé ara, és agrair el que tens i el que ets. No és esperar a que passi el que tu vols.

Paraules. Les paraules se les endu el vent que diuen...

A vegades però, no se’n van tan fàcilment. Se’t graben al cap i te les repeteixes una vegada i una altra. Sobretot si aquestes són dolentes, no pots fer que marxin. Les bones en canvi, t’agraden, et fan somriure i t’alegren el dia però les oblides amb facilitat. No és curiós? No hauríem de prestar més atenció a les coses positives que ens passen? No hauríem d’oblidar aquells comentaris ofensius de persones que no valen la pena? Bé els éssers humans som així de masoquistes.

Evidentment m’incloc en el grup. És inevitable, les paraules fan mal encara que siguin d’algú que no és important per tu. Però sobretot són les conseqüències, la situació, el resultat d’aquell fet el que et dol. Les persones canvien, et decepcionen. Potser és que tu també has canviat i tot plegat és diferent, les vides es separen i ja no t’uneix el mateix, ja no t’uneix res...

Llavors és quan recordes com era abans, fàcil, senzill, còmode... però no es pot tornar al passat, s’han pres decisions i encara que no t’agradin les has d’acceptar, els canvis passen són inevitables. Però tinc por, por que passi una altra vegada, que persones importants per mi sen vagin, segueixin camins diferents. Sí, sé que sono com una nena petita que te por a la foscor, patètic ho sé. Però tothom té por no?

Les persones venen i se’n van, no hi ha cap altre sortida. Només el temps et farà veure aquelles persones que no marxaran mai, que continuaran sempre al teu costat, aguantant tant les coses bones com les dolentes. És això l’amistat.

Una cançó, una persona, un record.

Escoltant cuando me vaya de Melocos, de cop em ve ella al cap, no ho puc evitar. La lletra de la cançó, el seu significat, la melodia... tot em recorda a ella. Hi penso sovint, en ella vull dir, no es com si la pogués oblidar, tampoc voldria. El seu somriure, la seva alegria, la seva manera de ser, la passió amb que feia les coses. Era única. Ara m’adono que potser no la vaig valorar lo suficient, no vaig poder compartir amb ella tot el que hagués volgut i això em fa sentir impotent. Però ser que ella sap el que significa per mi i espero que algun dia la pugui tornar a veure, perquè és això el que em fa més mal, saber que no la veure mai més, que no em vaig poder despedir, que de cop ella ja no hi era i no tornaria...  Però ara sé que sempre estarà amb mi allà on vagi i que cada cop que aconsegueixi aquelles coses que volíem fer, ella també ho farà, amb mi.

Tanca els ulls...

...Somia, sent, escolta, relaxa't, somriu, mira, observa, imagina, viu, riu, plora... embriagat de tot i de tots. Que no se t'escapi res, perquè tot el que t'envolta té alguna importància. sent tot aquells sentiments que les persones tenim la sort d'experimentar, perquè són màgics. No pensis, no dubtis, només fes el que el teu cor et dicti. Estima tan com puguis i deixa't estimar. No deixis que els altres et diguin el que has de fer i el que no. No ets de ningú, ets lliure de triar el que vulguis i equivoca't, perquè així entendràs realment el que importa.