Escoltant cuando me vaya de Melocos, de cop em ve ella al cap, no ho puc evitar. La lletra de la cançó, el seu significat, la melodia... tot em recorda a ella. Hi penso sovint, en ella vull dir, no es com si la pogués oblidar, tampoc voldria. El seu somriure, la seva alegria, la seva manera de ser, la passió amb que feia les coses. Era única. Ara m’adono que potser no la vaig valorar lo suficient, no vaig poder compartir amb ella tot el que hagués volgut i això em fa sentir impotent. Però ser que ella sap el que significa per mi i espero que algun dia la pugui tornar a veure, perquè és això el que em fa més mal, saber que no la veure mai més, que no em vaig poder despedir, que de cop ella ja no hi era i no tornaria... Però ara sé que sempre estarà amb mi allà on vagi i que cada cop que aconsegueixi aquelles coses que volíem fer, ella també ho farà, amb mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada