Cicatrius

Tothom té cicatrius. No es pot evitar, formen part de la vida. Marques de quelcom dolorós, d’alguna cosa profunda, inesperada. Potser a simple vista no es veuen i mires d’ocultar-ho, però no sempre és tan fàcil.

Les cicatrius són canvis, un punt i apart. Moments que t’han fet canviar, que t’han fet veure les coses des d’una altra perspectiva. I saps que des del moment que et canvien mai les podràs esborrar, que a partir d’aquell instant formaran part de tu per sempre més.

Hi ha coses de les que no parlem i fem com si res, tan sols aguantem el somriure. Preferim amagar-ho com si no existís, com si fos dolent dir-ho, treure-ho de dins. I això ens fa més mal perquè és com un verí que ens va podrint a poc a poc per dins, tan lentament que potser no te’n adones però al llarg del temps ja no ets ni tu mateix, no et reconeixes al mirall, la teva mirada no transmet res, el teu somriure és fals i les teves paraules són fredes com el gel. Llavors alguna cosa es mou dins teu, sents que si no ho dius ara, si no fas alguna cosa per canviar et trencaràs per dins i després serà massa tard. Ja no hi haurà marxa enrere, i és quan et perds a tu mateix.

Intentes no perdre el cap, però mai t’havies sentit així tan sol, tan espantat. Coses que no entens, ets sents perdut i indefens. No saps com actuar, com reaccionar. Perquè el dolor no s’entén, no s’explica, només se sent, és inevitable. No és a les nostres mans evitar el dolor, no el podem esquivar, no podem ignorar-lo, forma part de la vida. El que sí és a les nostres mans és com reaccionar, com afrontar aquest sentiment. Pots enfonsar-te, tancar-te en tu mateix i caure en un pou sense fons, entrar en un cicle viciós d’autocompació i sofriment; o bé canviar de perspectiva. Moltes vegades quan les coses són difícils d’afrontar i sents que t’enfonses i no pots fer res per evitar-ho, necessites canviar de perspectiva, allunyar-te de la situació, fer un canvi de pensament i intentar canviar de punt de vista, potser llavors veuràs les coses més clares. Si bé sentiràs la pena igualment però pots tirar endavant, repenjar-te ens els que intenten ajudar-te, intentar madurar, treure alguna cosa d’aquest dolor, fer-te més fort i seguir amb la teva vida.

Perquè el dolor no el podrem evitar mai, la vida és una suma de penes i felicitats, d’entrebancs i portes obertes, de llàgrimes i somriures. Sempre quedaran les cicatrius, com marques de guerra, però val més tancar la ferida que deixar que sagni.

Màgia

Plou, les gotes cauen amb força i colpegen el terra i les teulades de les cases. Des de l’habitació veig com la pluja ho va mullant tot i escolto el seu so que em ressona a les orelles. Tinc la sensació que el temps no passa, que m’he quedat estancada en aquest moment. Veig com la gent que abans caminava tranquil·la pels carrers comença a córrer buscant aixopluc. El veí que abans gaudia de la seva hamaca al jardí, ara s’afanya a entrar a casa i a tancar les finestres. En canvi, jo, surto a fora i respiro profundament, m’encanta la olor de la pluja. Algunes gotes em mullen la pell seca i sento com un tro s’apodera del silenci, somric. No heu sentit mai com la pau s’apodera del vostre cos i els pensaments s’esfumen de la vostre ment? Màgia, és així com me l’imagino que se sent, senzilla i fantàstica. Com una cosa insignificant que pot arribar a ser immensament bella. Una bellesa neta, pura, natural. Sense ser artificial, sense buscar-ho ni imitar-ho. La pluja em transmet pau, com si m'enviés un missatge, un missatge dolç, d'amor, d'amistat. Un missatge que em purifica i em renova. A vegades només cal disfrutar d’instants com aquest per sentir-te afortunada, només gaudir d’un moment així... un instant perfecte. 

 

Per què escrivim?

“The need of write comes from the need to make sense of one's life and discover one's usefulness”

Escric perquè així reflexiono sobre la vida, sobre el què em passa. Escric perquè a vegades és la única manera de treure el que s’encalla dins meu. Escric per entendre’m a mi mateixa. Escric per desfogar-me. Escric per imaginar i crear. Escric per desconnectar... Escriure em calma, em fa oblidar el que m’envolta. Per mi escriure és com una via d’escapament, un altre món. Només sóc jo i el que en aquell moment em volta pel cap, el que m’angoixa, em preocupa o em fa feliç. No penso el que escric, simplement deixo que les meves mans es moguin per sobre el teclat, les deixo fins que l’últim pensament del meu cap ha quedat plasmat en paraules.

Moltes vegades però, no és fàcil expressar en paraules el que sents, el que penses. És com si faltessin paraules, adjectius, expressions per dir el que vols. T’encalles i no saps com continuar, què fer dels fils embolicats de pensaments que et ballen dins el cap. No hi ha una solució, una recepta màgica que et faci venir la inspiració. L’únic que puc fer és deixar-ho i esperar a que em tornin les paraules adequades que em deixin expressar el que verdaderament vull. Llavors quan els teus pensaments prenen forma i els llegeixes és com llegir-te a tu mateixa, conèixer el teu interior. Per això quan llegeixes et trasllades en un món paral·lel, un món creat per una altra persona, un món d’algú altre que ho comparteix amb tu i això és meravellós.