La distància canvia les coses, la perspectiva del que has viscut fins ara. Canvies
de rutina, de persones, de paisatge, de vida,... Prendre distància del que
havia estat la teva vida fins ara et fa adonar de moltes coses i en
descobreixes un munt més. Descobreixes que, sí, realment hi ha tot un món per
descobrir i fins que no decideixes agafar la maleta i marxar realment no n’ets
conscient. Descobreixes que tu continues sent tu encara que estiguis lluny de
casa, però ja no depens de ningú, ja no et pots refugiar en ningú i, a l’hora,
no has de donar explicacions de les teves decisions. T’assalten un munt de
sentiments i pensaments diferents, de llibertat, de reptes, de dubtes, d’incertesa,
de possibilitats... i els vas acceptant de mica en mica. Per primera vegada
estàs sola davant el món, davant la teva vida, sense les persones que t’havien
acompanyat fins llavors i potser fa por el principi, però t’impulsa a descobrir
què és el que pots arribar a fer per tu mateixa i descobreixes que tens a les
teves mans un munt de possibilitats que no hauries pensat mai.
Però també t’adones que tot allò que deixes enrere continua sense tu, no es
queda aturat en el temps tal com ho recordes a la teva ment. I un dia pum! T’assalten
pors, dubtes i el petit món paral·lel en el que vius trontolla. I si quan torni
tot és diferent? I si allò que creus segur ja no ho és? I si tothom ha
continuat sense tu? I si...? La ment no para de plantejar-se possibilitats
absurdes però els canvis són inevitables no podem pretendre que tot romangui de
la mateixa manera per sempre més. Fins i tot tu canvies sense adonar-te’n. La vida
és un constant canvi, no hi ha un stop, no hi ha retrocés, només existeix una
direcció i aquesta sempre serà endavant.
Descobreixes també el que realment suposa la distància i trobar a faltar
les persones que estimes. Ho descobreixes quan escoltes aquella cançó, o quan
passes davant una botiga i veus allò que et recorda a aquella amiga, una olor,
un paisatge o simplement la nit de divendres el vespre et preguntes si són allà,
al bar de sempre fent unes Desperados
i parlant de les tonteries de sempre. I els enyores amb un somriure els llavis,
els enyores però sense que faci gaire mal, perquè en el fons saps que en algun
moment ells també pensen en tu. I valores molt més el que deixes enrere, el que
has tingut sempre i ara de cop no hi és, però saps que hi tornarà a ser, que
les constants en la teva vida hi continuaran essent encara que marxis per un
temps i et sents afortunada de tot lo meravellós que tens i d’aquesta
experiència que pots viure i aprendre’n un munt de coses.
