Paraules. Les paraules se les endu el vent que diuen...

A vegades però, no se’n van tan fàcilment. Se’t graben al cap i te les repeteixes una vegada i una altra. Sobretot si aquestes són dolentes, no pots fer que marxin. Les bones en canvi, t’agraden, et fan somriure i t’alegren el dia però les oblides amb facilitat. No és curiós? No hauríem de prestar més atenció a les coses positives que ens passen? No hauríem d’oblidar aquells comentaris ofensius de persones que no valen la pena? Bé els éssers humans som així de masoquistes.

Evidentment m’incloc en el grup. És inevitable, les paraules fan mal encara que siguin d’algú que no és important per tu. Però sobretot són les conseqüències, la situació, el resultat d’aquell fet el que et dol. Les persones canvien, et decepcionen. Potser és que tu també has canviat i tot plegat és diferent, les vides es separen i ja no t’uneix el mateix, ja no t’uneix res...

Llavors és quan recordes com era abans, fàcil, senzill, còmode... però no es pot tornar al passat, s’han pres decisions i encara que no t’agradin les has d’acceptar, els canvis passen són inevitables. Però tinc por, por que passi una altra vegada, que persones importants per mi sen vagin, segueixin camins diferents. Sí, sé que sono com una nena petita que te por a la foscor, patètic ho sé. Però tothom té por no?

Les persones venen i se’n van, no hi ha cap altre sortida. Només el temps et farà veure aquelles persones que no marxaran mai, que continuaran sempre al teu costat, aguantant tant les coses bones com les dolentes. És això l’amistat.

Una cançó, una persona, un record.

Escoltant cuando me vaya de Melocos, de cop em ve ella al cap, no ho puc evitar. La lletra de la cançó, el seu significat, la melodia... tot em recorda a ella. Hi penso sovint, en ella vull dir, no es com si la pogués oblidar, tampoc voldria. El seu somriure, la seva alegria, la seva manera de ser, la passió amb que feia les coses. Era única. Ara m’adono que potser no la vaig valorar lo suficient, no vaig poder compartir amb ella tot el que hagués volgut i això em fa sentir impotent. Però ser que ella sap el que significa per mi i espero que algun dia la pugui tornar a veure, perquè és això el que em fa més mal, saber que no la veure mai més, que no em vaig poder despedir, que de cop ella ja no hi era i no tornaria...  Però ara sé que sempre estarà amb mi allà on vagi i que cada cop que aconsegueixi aquelles coses que volíem fer, ella també ho farà, amb mi.

Tanca els ulls...

...Somia, sent, escolta, relaxa't, somriu, mira, observa, imagina, viu, riu, plora... embriagat de tot i de tots. Que no se t'escapi res, perquè tot el que t'envolta té alguna importància. sent tot aquells sentiments que les persones tenim la sort d'experimentar, perquè són màgics. No pensis, no dubtis, només fes el que el teu cor et dicti. Estima tan com puguis i deixa't estimar. No deixis que els altres et diguin el que has de fer i el que no. No ets de ningú, ets lliure de triar el que vulguis i equivoca't, perquè així entendràs realment el que importa.