Records que no et deixen dormir...

I ja hi torno, les 0:45 no puc dormir. Em venen al cap records dolorosos, aquell dia en que tot va ser diferent. I dono voltes al llit, tinc la seva imatge al cap, la veig a ella que riu, a ella amb els guants de boxa, a ella amb el fulard, a ella somrient, a ella estirada, quieta amb els ulls closos com si estigués dormint plàcidament...

Recordo aquell dia com si fos ahir i sembla mentida que d’aquí a no tan farà dos anys! Sospiro, intento relaxar-me, canvio de posició... una trucada, la trucada que ho va canviar tot, cares llargues, una mala noticia, sabia que era una mala noticia, però quina? Això ja no m’ho podia imaginar. Llavors van venir les llàgrimes, que no paraven de recórrer les meves galtes sense que ho pogués evitar.

M’aparto els cabells de la cara, intento no pensar-hi, intento no pensar en res... però no puc. I tinc por, por que algun dia s’esvaeixi el seu somriure de la meva ment, por que se’m oblidin els seus ulls, por que no pugui recordar els moments que vam passar juntes...

No vull, no la vull oblidar, sento que si ho fes perdria una cosa molt important, no la puc oblidar i no vull. No és dolent no? Que no la vulgui oblidar? No és com si m’aferrés al seu record, que en part si, però tampoc visc ofegada en el passat. A vegades sento la necessitat de pensar en ella. I ara m’ha vingut al cap, sense que ho pogués evitar i per això escric, per buidar el que sento, igualment tampoc podia dormir... i almenys així em calmo, em relaxo és la meva manera d’expressar-ho, perquè potser no em surten les llàgrimes i tampoc em posaré a explicar-ho a algú, perquè quan en parlo amb algú sento com si fes llàstima o sento com si es sentissin incòmodes... no ho se, potser són paranoies meves, és igual.

A més sento que la gent es pensa que no n’has de tornar a parlar més, que si, va passar, però ara ha quedat en el passar i no se’n pot tornar a parlar. Però i si vull parlar-ne? I si vull recordar-la? No puc? Que la recordi ja vol dir que no ho he superat i que per tant l’haig d’oblidar? No, no ho crec.

L’Ana era una persona única, amb un somriure preciós amb una alegria que encomanava... i per molt poca cosa que sembli no em puc creure que he escrit “l’Ana era... ERA i no, és...” a vegades encara se’m fa difícil pensar que no la tornaré a veure. T’estimo i et recordaré sempre.