Paraules. Les paraules se les endu el vent que diuen...

A vegades però, no se’n van tan fàcilment. Se’t graben al cap i te les repeteixes una vegada i una altra. Sobretot si aquestes són dolentes, no pots fer que marxin. Les bones en canvi, t’agraden, et fan somriure i t’alegren el dia però les oblides amb facilitat. No és curiós? No hauríem de prestar més atenció a les coses positives que ens passen? No hauríem d’oblidar aquells comentaris ofensius de persones que no valen la pena? Bé els éssers humans som així de masoquistes.

Evidentment m’incloc en el grup. És inevitable, les paraules fan mal encara que siguin d’algú que no és important per tu. Però sobretot són les conseqüències, la situació, el resultat d’aquell fet el que et dol. Les persones canvien, et decepcionen. Potser és que tu també has canviat i tot plegat és diferent, les vides es separen i ja no t’uneix el mateix, ja no t’uneix res...

Llavors és quan recordes com era abans, fàcil, senzill, còmode... però no es pot tornar al passat, s’han pres decisions i encara que no t’agradin les has d’acceptar, els canvis passen són inevitables. Però tinc por, por que passi una altra vegada, que persones importants per mi sen vagin, segueixin camins diferents. Sí, sé que sono com una nena petita que te por a la foscor, patètic ho sé. Però tothom té por no?

Les persones venen i se’n van, no hi ha cap altre sortida. Només el temps et farà veure aquelles persones que no marxaran mai, que continuaran sempre al teu costat, aguantant tant les coses bones com les dolentes. És això l’amistat.